Ramon Mas publica 'Els murs invisibles'

La novel·la és també un relat de formació sobre el pas a l'edat adulta i un cant a l'amistat, en què l'autor fa una radiografia de la seva adolescència a Vic i rememora els vincles creats en un lloc tan emblemàtic com és el Sucre. Mas reivindica la importància de parlar del suïcidi, perquè és una realitat que deixa molt de "dolor, incomprensió i silenci". També demana fer-ho des d'una perspectiva més amplia, sense relacionar-ho sempre directament amb una malaltia mental.

"Més que la cultura de l'skate, també va prevaler la música, el hardcore i el punk. L'skate ens dona el lloc, el territori, però la identitat cultural va més enllà, adquirint referents culturals comuns i politització, no et quedes només amb l'estètica o l'esport, sinó que s'expandeix", explica Mas, que hi va anar amb 15 anys i va formar la que seria la seva família escollida. Allà es reunien cada tarda per patinar, un grup de joves i adolescents mal vistos per la benintencionada societat vigatana que "ho diu tot sense dir res, jutges sense paraula, però saps que t'estan jutjant. Tot això és una càrrega, és la boira". Formen la seva comunitat, fan els seus fanzines, els seus grups de música i organitzen concerts, i patinen i hi són: "És veritat que està molt lligat a l'adolescència, a veure si no t'agrada tot el que vindrà quan siguis gran, que tot és gris i tot és igual. No voler ser com els altres passa per intentar trobar una comunitat, una identitat, alguna cosa que et diferenciï d'aquesta gran massa grisa. Veus que als adults no els agrades i busques formar part d'alguna cosa i és llavors quan es creen aquests vincles forts que són la teva colla o la teva subcultura juvenil. I és preciós". Les tribus urbanes, com es deia en el seu moment, "són com societats secretes, estan a la vista de tothom, tothom veu que hi ha molts nens patinant a la plaça, però ningú els entén realment, ningú sap quina és la seva cultura, els seus referents, les seves idees, la seva identitat comuna, i això et pot ajudar molt en aquesta època boja on et sents tan desemparat i tan lluny del món".

Però ha dedicat quatre anys intensos directament a la novel·la, però feia vint anys que la portava a dins: "És que en les meves novel·les anteriors com Afores o Estigmes (totes dues a Edicions de 1984) ja hi ha aquest llibre de fons, el suïcidi no parava de sortir a tots els llibres, sense voler. Durant molts anys vaig saber que aquesta era la història que havia d'escriure. Ara hi ha prou distància i ho puc explicar sense judicis, sense remordiments, sense ferides obertes". La cicatriu es manté, sí: "Han estat vint anys d'intentar entendre, d'intentar respectar la decisió de la persona que t'envolta que decideix morir, d'intentar conviure-hi amb naturalitat, sense amagar-la, sense callar-ho, podent parlar-ne el més obertament possible. És l'homenatge al meu amic, com un compte pendent. Intentant mantenir-lo viu, no desaparèixer, que algú altre el conegui, que conegui aquesta història, que intenti fer-la perdurar. És un gest d'amistat".

I ara que s'ha alliberat d'aquest enfrontament amb el passat, què? "Ara escriuré gènere, que és el que hauria d'haver fet tota la vida. Estic escrivint ciència ficció amb part drama, part família, part relacions humanes, que és el que sempre he volgut fer, però sempre hi havia algú que s'havia de matar. Vaig poder escriure aquest llibre, i aquí és on vaig aprendre a parlar de les relacions humanes, on vaig aprendre a parlar de sentiments forts".

Llegint-lo "veus el personatge que sempre ha sobreviscut i en un moment donat es cansa de continuar lluitant. És legal. Veia els colors del tapís, però no havia pogut mirar prou cap a un altre costat per veure tot el quadre", explica Mas, que no ha escrit cap llibre sobre el suïcidi: "És un tema molt tèrbol, el suïcidi sempre s'equipara a la malaltia mental Hi ha moltes raons per les quals les persones se suïciden i se'ls tracta molt malament. A més, els problemes sempre són per als vius, que es queden amb un sentiment de culpa molt fort, remordiments i moltes preguntes sense resposta".

També és la narrativa d'entrar de sobte en la maduresa, de créixer sense convertir-se en el que sempre havies rebutjat: "Va dels meus quinze als vint-i-dos anys, però sobretot són tres setmanes en què esclata la bombolla: s'acaba l'adolescència, la gent corre, es formen parelles, estudio fora... La fi de la utopia adolescent. I dius, merda, no podem evitar la vida adulta, vas de cap". Però cal avançar: "Estàs tirant i la vida t'arrossega, tens fills i tot t'està posant al seu lloc, però és molt important no descontextualitzar-te del tot, no desvincular-te".