Font d'en Titus

Una zona assolellada de prades i conreus que donaven la benvinguda a Sant Julià. Un bon dia en Josep Morera tot llaurant i treballant la terra va observar que hi havia una zona del camp estava sempre plena de mullena i xopa d’aigua. Després de cavar i aprofundir en aquell lloc, va distingir com un petit rajolí d’aigua aflorava de manera espontània d’una boixa de carro soterrada. Una antiga font desatesa i oblidada amb el pas del temps tornava així a reviscolar i es mostrava límpida i cristal·lina altra vegada a l’exterior.

A finals dels anys seixanta el sector de més amunt d’aquest espaiós territori de cultius i sembrats, el que tocava l’avinguda de Puig i Cunyer, es va convertir en la urbanització Pleuna. Anys després la part de sota fins a la carretera es convertiria en una nova zona urbanitzada que adoptà el nom d’aquesta antiga deu, La Font d’en Titus.

Gràcies a un acord entre el propietari i l’administració, l’espai de la font passa a ser de propietat pública i esdevé un petit paratge assossegat enmig del vaivé de la vida quotidiana de la urbanització.

La font aboca tot el seu alè com un sospir, i el seu murmuri s’escapa per un rierol folrat amb les fulles caigudes i les malmeses nous que, amarades per l’aigua freda, han sigut abatudes pel fred rigorós de l’hivern de les nogueres que custodien i vetllen amb indiferència el curs del seu itinerari. Dues lloses de pedra plana travessen aquest recorregut a mena de passera, una amb baranes de fusta, mes com un ornament decoratiu i paisatgista, que no pas per superar la poca dificultat que suposa creuar el seu esquifit cabal.

El broc de la font és encastat al mur que serveix de tanca al jardí de la casa de la família Morera, folrat d’heures atapeïdes que s’hi arrapen amb força i el revesteixen d’un color verd que li dona un aspecte refrescant i evoca una sensació de pau i serenitat. Neix guiada per l’antiga i originaria boixa cilíndrica de ferro colat, que posada normalment al botó d’una roda, servia per introduir-hi l’eix que suportava el pes i feia girar les rodes del carro. Sis o set graons de pedra i una barana de ferro l’envolten fent mitja rotllana fins arribar a una petita porta elevada que serveix d’entrada al jardí particular de la família.

Un estol de roures que s’enlairen indolents, bressolen les seves branques escarides i nues de fulles amb la cadència d’un suau ventijol cap el blavís del cel que brilla avui sense cap núvol. Els ocells canten atrets segurament per la proximitat de la primavera i proven de captivar amb els seus melodiosos refilets la seva futura parella. L’esbatec espantadís d’una tórtora trenca aquesta harmonia i el xisclet punyent d’un corb, de plomatge negre i lluent, es deixa sentir quan alça el vol per tornar cap els centenaris avets de Santa Margarida.

Un paratge tranquil enmig d’un barri que l’embolcalla i que sembla convidar-te a fer una fontada amb els amics, o que et porta els records d’antics aplecs sardanistes per festejar l’arribada del bon temps amb l’esclat de la primavera.

Article redactat per: Xevi Pona