Can Pallàs

Can Pallàs és una obra noucentista de Sant Julià de Vilatorta (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Can Pallàs a Sant Julià de Vilatorta.

L’antiguitat clàssica sempre ens ha fascinat. Des que els romans es van inspirar en la cultura grega i ho van impregnar tot amb el seu particular segell, sembla com que no hi hagi res millor que allò que va tenir lloc cinc -o més- segles abans de Crist.

El model del Partenó, per exemple, encara ara el podem veure aplicat a palaus de congressos, esglésies i biblioteques. Columnes dòriques, jòniques i corínties les trobem fins a l’avorriment a tota mena d’edificacions.

A més, la tipografia romana és la que utilitzen la majoria de diaris. Sortosament, de tant en tant, algun arquitecte ha contribuït a innovar el paisatge, amb més o menys encert.

I, per si no hi ha prou, tenim els qui copien les còpies d’altres artistes que, al seu torn, ja havien copiat estils anteriors.

Per posar un exemple, ens n’anem a Sant Julià de Vilatorta (Osona), on Miquel Pallàs, el mestre d’obres local, va fer una estesa d’edificacions, tot cal dir-ho, amb un estil ben personal.

Ens aturem davant la seva casa, és a dir Can Pallàs, construïda pel seu pare i que en Miquel va reformar i ampliar el 1924. Així consta a la llinda d’una de les portes.

Ara parem atenció als esgrafiats que omplen la meitat superior de la façana i que necessiten una urgent restauració. Es tracta d’un poti-poti de referents a la cultura clàssica.

El model

A només nou quilòmetres de Sant Julià de Vilatorta, es troba Sant Sadurní d’Osormort, un municipi de masies disperses. El minúscul nucli el formen l’església i el casal Masferrer.

L’espectacular edificació és fruit de diverses ampliacions al llarg dels segles. La més important va tenir lloc a finals del segle XVIII, quan s’afegiren uns notables esgrafiats, que Miquel Pallàs va prendre com a font d’inspiració per a casa seva. Bé, en alguns casos, va ser directament un calc.

A la catalana

La particular interpretació que Miquel Pallàs fa de la història, el va dur a representar alguns personatges amb barretina i espardenya. També, a diferència del casal Masferrer, va optar per posar els textos en català. No oblidem que va ser membre de la Lliga Catalana, partit polític de dretes, creat el 1933 per Francesc Cambó.

Elements poc convencionals

A la part inferior trobem els quatre elements. El foc és representat per un personatge que sosté un corn d’on surt una flamarada. El vent, que no l’aire, el simbolitza un altre individu muntat damunt un gran ocell. L’aigua està representada per una gran font on es remullen uns cignes. Finalment, una senyora asseguda entre una muntanya i una planta i sostenint una safata de fruites, simbolitza la terra.

Potser per la necessitat d’emplenar un espai, tenim també el temps, un senyor de certa edat. Amb una mà sosté una falç i amb l’altra, un cercle. En realitat, aquesta representació sembla unir dos mites grecs. Per una banda, el jove Aion, déu del temps etern i cíclic i que se solia representar amb un cercle zodiacal. Per l’altre, Cronos, déu del temps ‘humà’, qui, envejós del poder del seu pare Urà, l’atacà amb una falç i el castrà. Els déus no anaven amb bajanades.

Ni grega ni romana, catalana

L’escena de l’esquerra vol ser un homenatge a Ceres, la deessa protectora de l’agricultura. Només que aquí ha patit un canvi de sexe i al seu lloc veiem un home amb un feix d’espigues i que, a més, vesteix barretina i espardenyes.

Ceres equival a la Demèter grega. Ja sabeu que els romans, que en aquests temes no perdien el temps, van adoptar les divinitats gregues i només els hi van canviar el nom. El pendó d’Hades va segrestar la seva filla i la va dur a l’inframón. Dolguda i enfadada, Ceres va abandonar les collites, que es feren malbé. Finalment, va arribar a un acord amb el segrestador i mig any estaria amb ella i l’altre mig amb ell.

Els sis mesos que la filla estava amb la mare, correspon a la primavera i l’estiu, quan la natura creix i dóna fruits. Els altres sis, que són la tardor i l’hivern, Ceres està tan trista que la terra no produeix res.

Dins una orla veiem un camperol passant l’arada amb l’ajut dels bous.

Pintura i escultura

A la part central de Can Pallàs a Sant Julià de Vilatorta, destaca un homenatge a Miquel Àngel, vestit com els europeus del segle XVII, en el seu vessant d’escultor i pintor. Curiosament, la típica representació amb cavallet, està ben lluny de l’obra que realment el va fer famós, que va ser la pintura al fresc. Cal tenir en compte que Miquel Àngel s’estimava l’escultura per damunt de la pintura.

Per altra banda, les escultures representades poc tenen a veure amb el gran artista renaixentista i semblen més aviat pertànyer a obres hel·lèniques.

El geni total

Marc Vitruvi va ser el que ara en diríem un ‘coco’. Molt influenciat per la cultura grega, va ser arquitecte, enginyer i tractadista al segle I aC. Treballà a les ordres de Juli Cèsar a qui acompanyava en les campanyes militars, encarregant-se de mantenir a punt les màquines de guerra alhora que aprofitava per aprendre la cultura d’altres llocs.

En el seu extens tractat sobre arquitectura, no va deixar un sol tema per comentar. Descriu edificis públics i privats, mesures i proporcions, tècniques i estils, i també parla de màquines que serveixen per aixecar grans pesos. Vint segles abans que nosaltres, va saber que les canonades de plom no eren bones per a la salut.

A l’esgrafiat que tenim al davant, el veiem a la dreta, també vestit a la moda del segle XVII, amb un compàs a la mà, element indissociable d’ell, amb el qual va plasmar les proporcions humanes i que Da Vinci va fer famós amb el seu conegut dibuix.

Esculpint capitells

Dins un marc hi ha dos personatges. Un està utilitzant una plomada, instrument atribuït a Vitruvi.

Assegut en una banqueta, un picapedrer amb barretina està donant forma a un capitell d’estil corinti, del qual Vitruvi narra en els seus escrits el suposat origen. Diu que una noia (hi ha qui afirma que era un nadó), va morir i la seva dida va portar a la tomba, un cistellet amb les seves pertinences.

No s’adonà que sota el cistell hi havia una arrel d’acant. Quan la planta va créixer, a causa del pes del cistell, les fulles s’enroscaren al seu costat. Un dia va passar pel davant Cal·límac, reconegut arquitecte grec, qui inventà el famós capitell corinti.

Com a fons de l’escena, apareix un temple. Tot i que no s’hi assembla, pot fer esment a la basílica que Vitruvi va projectar i construir a Fano -població italiana a la costa adriàtica- i que el faria famós.

I fins aquí, les curiositats de Can Pallàs a Sant Julià de Vilatorta.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: avinguda de Montserrat, 36. Sant Julià de Vilatorta