Història

Durant molts anys el poble va ser conegut com a Sant Julià de les Olles, per la quantitat d’obradors de terrissa que hi havia. Fins i tot de l’entranyable tupí, avui gairebé en desús, en derivà el mot tupinot, a vegades aplicat als vilatortins com a sobrenom en sentit irònic i divertit. Al segle XVII hi havia fins a 27 obradors amb forn que es dedicaven principalment a la manufactura d’atuells de ceràmica vidriada (olles, cassoles, etc) preparada per anar als fogons. Avui en dia  l’antiga indústria terrissaire s'ha perdut, tot i que des de l'Ajuntament es vol tornar a recuperar, per això es fa un cop l'any la fira de ceràmica i terrissa el Tupí i s'està gestant la creació d'una escola de ceràmica.

La població es formà a l’entorn del temple de Sant Julià que se sap que fou erigit i consagrat pel bisbe Idalguer entorn del 910. El nom de Vilatorta apareix per primera vegada en la documentació l’any 926. Els segles XII i XIV hi ha notícia d’un petit nucli de cases o sagrera a l’entorn de l’església de Sant Julià, que desaparegué pràcticament amb el despoblament dels segles XIV i XV, en què hi quedaren només set o vuit famílies. La formació del poble actual es féu a partir de mitjan del segle XV. El 1553 tenia vint-i-dues famílies, nombre que s’incrementà molt ràpidament els segles XVII i XVIII, fins a arribar a noranta el 1782. El creixement de la vila es pot seguir força bé per les llindes de les cases que tenen gravat el nom del propietari, l’any de la construcció, algun emblema religiós o una indicació de l’ofici del propietari, com unes tisores o una paleta. Els oficis dels vilatans eren la parairia (paraire: persona que es dedica a l’art de la llana des del rentat fins al perxat) i l’art tèxtil en general, els terrissers i els oficis necessaris a un poble, com ara sastres, ferrers, basters (el qui té per ofici fer bastos i tots els altres arreus per a les bèsties de càrrega) o mestres de cases.

A principis del segle XX, Sant Julià fou adoptat com a lloc d’estiueig per famílies benestants de Barcelona. En pocs anys la població es va envoltar de torres i xalets, molts dels quals construïts també dintre del nucli del poble o transformant cases velles. Són moltes les cases de tipus modernista, i algunes amb estucats, que donen un aspecte senyorial a la població.

En els últims trenta anys la fesomia del poble ha anat canviant notablement. En la dècada dels anys 70 i 80 Sant Julià va créixer en direcció a Folgueroles amb la urbanització dels sectors de Pleuna i les Pedreres (a banda i banda de l’avinguda de Puig i Cunyer). Més cap aquí es va urbanitzar el sector del Puig (entre la masia que li dóna nom i la carretera de Vilalleons). En els últims anys s’han urbanitzat la zona de la Font d’en Titus (entre el sector de Pleuna, la carretera BV-5201 i la font d’en Pep), el Perer (entre la masia que li dóna nom i la carretera de Sant Hilari) i l’Albereda (entre el sector de les Roques, la masia que li dóna nom i la zona esportiva). En aquests moments s’estan obrint carrers al sector de Campsalarga (a prop de la zona esportiva). És previst que en un futur pròxim s’ampliï la zona del Perer i s’urbanitzi el sector del Solà (entre el parc de les Set Fonts i la font d’en Pep).

Un altre sector urbanitzat darrerament i que s’està consolidant és la zona industrial situada a la carretera de Vilalleons, a prop de la masia de la Quintana, on ja s’hi ha establert una quinzena d’indústries.